Barrejant sense voler les lletres d'un t'estimo

Buscar este blog

Promet molt :)!

noviembre 22, 2011

Obtener enlace
Facebook
Twitter
Pinterest
Correo electrónico
Otras aplicaciones

Obtener enlace
Facebook
Twitter
Pinterest
Correo electrónico
Otras aplicaciones

Comentarios

Publicar un comentario

Entradas populares

Senzill, clar, et trobo a faltar

L’enyoro, l’enyoro molt Sovint encara ploro mirant el cel Una tonteria, ho sé Enyoro cada riallada Cada simple mirada I amb tristesa recordo un dels pocs Dies que es va posar a plorar Se’m va caure l’ànima al terra I em vaig sentir culpable Perquè en aquell moment, Els meus problemes perdien importància Trobo tant a faltar els seus ulls clars Que em miraven amb seguretat Feien que fins i tot anar a la lluna fos possible Les seves mans tan fermes Les seves passes aplanaves inclús Els camins més insegurs Sempre pensaré que em vaig callar moltes coses Quants t’estimo no vaig dir? Quants et necessito em vaig callar? I ara si tingués un instant només li diria una cosa Una de ben simple, de ben senzilla, de ben clara T’enyoro tant...

A tu

Col·leccionaria cadascun dels teus somriures I enregistraria totes les teves rialles Per sentir-les una vegada i una altra Guardaria en una caixa les teves mans Aquelles que em fan eriçar la pell Quan es posen en contacte amb la meva esquena Esborraria els noranta quilòmetres que ens separen I els centímetres que em separen dels teus llavis Per no parlar de la por tan estúpida que tinc, Com sempre, de perdre’t De deixar de veure’m en els teus ulls De guardar secrets en punys que deixes anar Sense voler, a les hores més mortes. Entre els llençols adornats amb la negra nit Et pregunto a on ets I tu, rialler com sempre em contestes Al teu costat amor, on hi seré sempre. I comença el compte enrere 3,2,1 i tot es para I només em beses La felicitat porta el teu nom Que sempre porto tancant el puny Obrint el cor.

Prínceps i princeses

He escrit infinites vegades sobre prínceps i princeses Sobre promeses d’amor eternes Aquell petó ple de màgia Que desperta princeses adormides Aquell conte de fades i boscos encantats On tot té un color especial Finals feliços on tots Acaben menjant anissos Les vegades que es diuen t’estimo I les vegades que ho he dit jo Els petons no ho curen tot A mi em desperta el maleït despertador No perdo sabates de cristall No porto talons El meu llit es queixa cada nit La nit és cada cop més freda Els prínceps blaus es destenyeixen I jo, perdo la corona que em fa princesa Tot queda en un full en blanc I amb un llapis que rodola entre les mans.

Con la tecnología de Blogger

Júlia Costa Rodríguez