Jo no puc més

No puc acabar de controlar els meus sentiments, no puc deixar de pensar amb tu. I em quedo estúpidament quieta contemplant els teus moviments. I de què serveix? Si en mil·lèsimes de segon apareix el teu somriure i m’omple els ulls de llàgrimes pensant que mai tindré ni una petita part del teu cor.

I ploro, ho reconec, ploro molt. Ploro cada dia una mica perquè si ho plorés tot de cop no hi hauria mar que es pogués comparar amb les meves llàgrimes. I tu, com si visquessis en un món a part no t’adones de res, o te n’adones i fas veure que no.

I continuo plorant i m’enfonso pensant que algun dia acabaré descobrint què hi ha al fons de tot.

Puc dubtar de moltes coses, però la que tinc més clara és que t’estimo. T’estimo amb una bogeria infinita però t’he d’estimar en silenci perquè no hi haurà resposta si t’ho dic. Somio que em vens a buscar i ens escapem, tu i jo. Un nosaltres perfectament imperfecte.

Acceptar que no m’estimes em mata cada dia, i no exagero gens quan dic que estic enamorada de tu, i això em destrueix.