Desesperació davant un no res, desesperació al veure que les coses no surten, desesperació al veure que les coses no volen sortir. I sobretot decepció davant un mateix quan veu que en el fons podria donar molt més. Cansada... molt cansada.
Sembla estrany que les coses més senzilles siguin les que més ens consten de veure. Sense esforç no hi ha recompensa. On queda la motivació? Jo t’ho dic, amagada entre les llàgrimes que demostren impotència. I em pregunto: què cony passa?
Deixar-ho? Rendir-me? Després de tantes queixes seria el més senzill, però mai m’han agradat les coses fàcils. Ja vaig cometre aquest error una vegada.
Em queda seguir lluitant i buscant el lloc que em correspon.
Comentarios
Publicar un comentario