Un joc absurd

Un joc absurd.

Estaven l’un davant de l’altre mirant-se fixament als ulls. Tan sols s’oloraven. Anhelaven el somriure de l’altre. Ell li apartava el cabell de la cara i ella li agafava la mà que li acariciava. Es repassaven de dalt a baix amb la mirada, es desitjaven a cada minut, a cada segon.

Ella n’estava enamorada, i per ell només era un joc. Un joc absurd on la primera regla era: perd qui s’enamora. Però ella no sabia aquesta regla, i feia molt de temps que havia perdut sense saber-ho.

Aquell noiet moreno d’ulls clars, tenia una xicota que l’esperava a casa els caps de setmana. Ella ho sabia, i el seu cap ho assimilava però, i el seu cor? No. El seu cor volia continuar estar enganyat vivint de petites mentides, de petites mirades i de les paraules que ell li regalava. ‘’ M’ha agradat veure’t’’, ‘’Estic molt bé amb tu’’.

Ell sabia jugar perfectament, ella no.

I mentre a ella se li queia la baba, ell es dedicava a fer-li petons. Petons dolços que tenien gust a somni. I és que en els somnis era l’únic lloc on ella se’l podia imaginar, el podia besar, el podia sentir, sense tenir por a perdre’l. Quan mai el tindria perquè tot era un joc. Un joc on perd el que s’enamora, i ella feia molt de temps que havia perdut.