Com canvia tot

Com canvien les estacions

He passat de recollir les flors del jardí

Que tant t’agradaven i oloraves

A treure aquella jaqueta marró

Que em vas regalar el dia que em vaig fer gran

Com canvien les hores

Que lentes passen al veure que no hi ets

La tassa de cafè encara t’espera

Sense entendre per què vas marxar

Per què la vas deixar allà

Amb la companyia d’una mica de sucre

Com canvien els meus somriures

Aquells somriures que em provocaves

Han passat a ser llàgrimes d’un dolor intens

Gairebé inaguantable

I tu, que encara rius

Encara que només sigui en el marc d’una fotografia

Que encara guardo a l’habitació

Com canvia tot

Al veure que ja no hi ets

La nit és encara més fosca

I no hi ha res que m’il·lumini

No m’emplenen les abraçades, no m’emplena res.

Perquè tu no hi ets

I només em queda el record

De la maleïda tassa de cafè.